dimarts

JESÚS MONCADA I "EL CAFÈ DE LA GRANOTA"

L'obra de Jesús Moncada presenta elements lingüístics del català de la franja de ponent, del català parlat en territoris que administrativament pertanyen a la comunitat aragonesa. És el català occidental, concretament el seu subdialecte nord-occidental. Jesús Moncada ha nascut a Mequinensa (Baix Cinca, Saragossa), una població de la franja aragonesa, en la qual el català ha estat una llengua ben viva.
Quines característiques presenta aquest dialecte?, us preguntareu. Aquí en veureu algunes. Aprofitem un programa de Roger de Gràcia, Caçadors de Paraules, que van fer ja fa uns dies, per conèixer una mica aquesta parla. Us anirà bé per situar-lo. Aquí teniu l'enllaç:


També resulta interessant, i ens permet acostar-nos a l'autor, aquesta entrevista escrita que li ha fet Anton Castro. Aquí teniu l'enllaç:


I, finalment, voldria que coneguéssiu Jesús Moncada en directe. Aquí us col·loco l'enllaç a una entrevista que li va fer Vicenç Villatoro, que es diu Crònica lletres, l'any 1988. Espero que us agradi i que hi observeu trets del seu parlar original, com a vilatà de Mequinensa, malgrat haver estat molts anys vivint a Barcelona. En aquest web podreu veure altres vídeos dedicats a aquest reconegut autor. Aquí deixo l'adreça:

http://www.jesusmoncada.cat/?page_id=155

Com que sovint em repetiu que aquest recull de contes té un vocabulari difícil, voldria que observéssiu aquesta pàgina, per mostrar-vos que, de vegades, les aparences enganyen. És cert que haurem de consultar alguna paraula al diccionari, si volem conèixer bé el seu significat, però si observeu bé el context crec que les podreu deduir gairebé totes. Fem-ne una prova: 



Per revisar alguna qüestió formal i els trets generals d'aquest recull de contes de Jesús Moncada, sempre us serà útil llegir l'apartat que Hèctor Moret li dedica en la "Estudi preliminar" de l'obra que heu llegit. Aquest és l'enllaç:


"EL CAFÈ DE LA GRANOTA" - RESUMS


1. Un barril de sabó moll
Un bon dia a la vila, en què els núvols anunciaven tempesta, un dels quatre llaüts de la mina Teresa, el Llampec, va lligar amarres al molló del Pedret. El vaixell transportava barrils de sabó moll i el seu patró, Pere Camps, un home molt violent i de mal tracte, va manar a en Florenci, un peó que mai obria la boca, que pugés un barril a la botiga de l'Adelaida. En Florenci va obeir sense dir res i va començar a pujar el carreró que portava a la botiga, el més costerut de la vila. Ningú no entenia com en Florenci feia aquesta feina sense queixar-se quan, de sobte, va començar a ploure molt. Llavors es va començar a queixar perquè el barril pesava molt i relliscava amb l'aigua. Va ser aleshores que se sentí  una mena de tro: el barril que conduïa en Florenci havia baixat rodolant pel carreró i s'havia esclafat contra el Cafè de l'Alexandre; amb l'aigua de la pluja es va aixecar una gran muntanya d'escuma. En Pere Camps, que pujava pel carreró en el moment en què el barril va esmunyir-se de les mans d'en Florenci, va haver d'amagar-se a la barberia de la Clenxa. Mai no sabrem si aquest accident fou fortuït o volgut. El cert és que ningú no hi va prendre mal. (Resum fet per Laura Iriarte)

2. La Plaga de la Ribera
El narrador, mitjançant una carta que envia al director de la presó de Lleida, es presenta. Es diu Jeroni Salses i Santapiga i és agutzil del seu poble. Segons ell, fa molt bé i correctament el seu càrrec i diu que també  ha après a ser bon pregoner.
En Jeroni explica què ha passat amb la Casa de la Vila. Volien enderrocar-la i construir-ne una de nova. Després de molt de temps, el dia en què es guardava un minut de silenci per la mort de la sogra del secretari, es va decidir el començament de les obres. Abans d’enderrocar l’edifici calia buidar-lo. Es van fer lots amb els objectes de la casa per sortejar-los entre els regidors i els funcionaris. Al Jeroni li va tocar el retrat del rei, l’arxiu del cadastre, vuit capgrossos de la Festa Major i un presoner que hi havia a la garjola de Ca la Vila, també anomenat la Plaga de la Ribera o Valerià.
Al presoner l’havien enxampat quan el tractor que robava se li va quedar parat al mig de la Plaça de l’Església, davant del Cafè de la Granota.
A la seva dona, l’Elisenda, no li va agradar gens tot això al principi perquè la seva casa va quedar plena d’objectes inútils i molestos, i perquè tampoc es refiaven de la Plaga de la Ribera. No obstant, amb el pas de les setmanes van anar agafant confiança amb el presoner, fins al punt en què ell fins i tot va començar a ajudar a l’Elisenda amb les feines de casa. A sobre, feia una sopa boníssima. Per una altra banda, ell estava frustrat perquè de petit somniava amb ser un lladre famós, però la realitat es que era inútil i no se li dóna gens bé robar. Per això, en Jeroni escriu al director, per demanar-li si en Valerià pot anar a la presó per aprendre d’altres lladres. (Resum fet per Paula Ramírez)

3. Absoltes i Sepeli de Nicolau Vilaplana
En aquest conte s’explica l’enterrament més recordat i conegut de la història de la vila: el de l'oncle Nicolau, un home molt estimat que, malauradament, a causa de la malaltia de la germana del mossèn de la població, es va haver de celebrar el mateix dia i a la mateixa hora que se celebrava el partit de futbol més important de la temporada, contra els Masos de Cinca. El mossèn de la població no hagués permès mai aquesta coincidència, però com que el va haver de celebrar el rector de Vallperdiu, ho va establir d'aquesta manera.
La majoria de la gent de la vila es va haver de perdre el partit, ja que es veien en el compromís d’assitir a l’enterrament. Des de allà es podien sentir els xicles dels aficionats que eren al camp i ells intentaven resistir la temptació d’abandonar l’enterrament i l’avorrit discurs del rector de Vallperdiu, per tal d’anar a veure com evolucionava el partit.
Tot i que ja havien passat vint anys d'aquell succés, algunes persones no han acabat de pair aquella situació i alguns li ho retreuen al fill gran de l’oncle Nicolau Vilaplana, ja que, a causa de l’enterrament del seu pare, la gent no va poder presenciar la victòria de l’equip local. (Resum fet per Jaritza Martínez)

4. Paraules des d’un oliver
Conte escrit en forma de soliloqui. Un home és sorprès dalt d’un oliver, recollint-ne les olives, pel seu propietari, anomenat Isidre. L’Isidre  comença a parlar amb el lladre, company seu de fa anys, tot explicant-li per què s’està enfilat en una de les seves oliveres. Primer intenta allunyar-se del tema parlant dels cotxes que vénen de la capital i que algunes persones els han robat sacs d'olives acabades de collir. Després li comenta que l'ha trobat de casualitat perquè era a punt d'anar a casa seva. Explica que la seva intenció era recollir les olives del seu camp, ja que anava escàs de temps i el tenia descuidat, per raó de la seva feina que tenia a la botiga, i que les hi portaria de seguida, deixant clar que el seu amic ho sabia, ja que havia dit a la seva dona que li ho digués quan anés a comprar. Fa intents de convèncer l'Isidre, tot dient que pensava que seria una pena que unes olives tan bones es perdessin i que ho feia tan sols com a favor. Lògicament, l'Isidre s'ensuma que, amb tantes explicacions, el que diu no és cert i que tan sols estava robant-li la collita, així que l'empaita amb el bastó tot atemorint-lo mentre ell dóna la culpa a la seva dona per haver-se oblidat de donar-li l'encàrrec i suplica que no el faci caure de l'arbre mentre intenta que senti compassió recordant-li els vells temps d’amics. (Resum fet per Anna Martos)

5. “Informe provisional sobre la correguda de l'Elies”
La història que s'explica en aquest conte tracta d’un home, l'Elies Santapau, que està casat amb una dona que fa dos mesos que està malalta. Un dia calorós de juliol l'Elies surt corrent per tot el poble per arribar al Cafè del Silveri, d'on surten els autocars cap a Lleida. Mentre la seva correguda, la gent del poble, tafanera, comença a fer comentaris sobre la seva riquesa i a especular sobre el motiu d'aquella carrera.
A l'arribar al Cafè del Silveri, l’Elies es troba l'autocar a punt de sortir i l'atura per explicar-li al conductor de l'ordinari de Lleida que no porti les pastilles per a la seva dona, que, segons ha dit el metge, està a punt de morir i ja no s'hi pot fer res. (Resum fet per Lluís Navarro)

6. Futbol de Ribera
A partir de la fotografia de l’equip de futbol del poble, el vell Cristòfol explica al narrador el partit memorable que va tenir lloc fa temps, quan l’equip local va jugar contra el visitant, d’una vila dels Monegres.
El camp de futbol del poble tenia una ubicació insòlita: un terreny a la punta de la vila on confluïen els rius Ebre i Segre.
El partit va començar i des de l’inici l’àrbitre es va posar de banda dels visitants, que feien joc brut. El públic, compost pels habitants de la vila, va mostrar el seu rebuig amb amenaces i insults, fins que va arribar al punt crític en condensar-se en un silenci tens, en què només se sentia la intensa remor del Segre. L’Oliveri Castells va deixar anar el crit absurd de “Mori la repoblació forestal!”, que amb el temps s’havia convertit en el crit preceptor de la politització dels partits, i aleshores algunes veus d’entre el públic van cridar consignes en contra de la dictadura i el feixisme, emparats per la massa.
En el moment en què l’equip contrari va xutar un penal, el Segre es va inflar fins al punt d’aturar les aigües de l’Ebre, que van inundar plàcidament la major part del terreny de joc. Els jugadors de l’equip visitant, que eren de terres de secà, es van espantar i es van amuntegar a la zona que havia quedat seca a causa del desnivell, mentre que els de l’equip local remuntaven i guanyaven per sis a dos, ja que es trobaven en el seu element amb el camp en aquelles condicions: portaven el riu a la sang. (Resum fet per Clara Navarro)

7. “Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues”
En Miquel Garrigues s’ha adonat que la mort li arriba a qualsevol persona de forma inesperada. Sap que de la mateixa manera li pot arribar, però abans que això passi, demana al seu amic Miquel Dalmau que l’ajudi a escriure una carta per a la Senyora Mort.
En aquesta carta explica que ell havia estat barquer, un ofici que s’havia realizat tota la seva familia, de generació en generació, i que ell havia estimat molt la seva feina. Però el seu ofici va acabar quan es va construir un pont per travessar el riu Ebre.
Encara que somiava a recuperar la seva feina, mai va poder ser, i no va tenir més remei que fer el dur ofici de miner.
Un dia va anar a l’apotecari a comprar una medicina, i el senyor Honorat, que el va atendre, va dir-li que volia ensenyar-li una cosa perquè li donés la seva opinió. Així doncs el senyor Honorat li va ensenyar un quadre que ell mateix havia pintat, on es veia representada l’escena de Caront, el cèlebre barquer de l’inframon, que transportava les ànimes d’una banda a l’altra del riu, que representava el pas a l’altra vida.
Mirant això, en Miquel Garrigues va tenir la idea d’escriure una carta a la Senyora Mort on li exposava la seva el seu desig en passar a l’altra vida: volia ser barquer en el més enllà, quan li arribés l’hora, per tal que el barquer Caront, que ja es veia gran, pogués descansar i ell recuperar el seu estimat ofici. (Resum fet per Jaritza Martínez)

8. Preludi de traspàs
El conte està narrat pel nét de la protagonista. A la protagonista, és a dir, a la seva àvia, li queda poc temps per anar-se’n a l’altre món.
Tot el seu aspecte diu que ella té moltíssima por de la mort. Ningú no en sabia la causa exacta, d’aquesta por, fins que la bona memòria de la tieta Ramona, que sempre ho sabia tot i se’n recordava de tot, ens va referir com va començar tot. Feia anys que l’avi, el marit de la protagonista, havia plantat una figuera al pati, encara que l’àvia no estigués d’acord amb la seva decisió, ja que només hi veia aspectes negatius: la figuera taparia el sol i no permetria estendre la roba, les seves arrels farien malbé la casa, etc.  L’àvia mai no ho va oblidar i va guardar el seu ressentiment durant molts anys, fins al dia de la mort del seu marit, en què ella la va tallar sense pensar-ho.
Aquesta era la raó per la qual l’àvia tenia tanta por de la mort, Temia la trobada amb el seu marit, l’avi, que l’estaria esperant demanar-li comptes. (Resum fet per Anastasiya Kulyabina)

9. “Els delfins”
Els delfins és un monòleg interior de Miquel, l’home que en un poble determinat, s’encarrega sempre de donar el condol a les famílies dels difunts de la vila en primer lloc, abans que ningú. El text s’inicia amb la reflexió que, per a ell, aquell dia havia estat fantàstic en el desenvolupament de la seva tasca, tot i els sentiments que anys enrere tingué per Carme, la viuda del difunt. Seguidament, ens parla dels rumors que corren pel poble i dels intents fallits de successió del seu càrrec per part de Joan Campells (l’adroguer), Joaquim Coloma (el ferrer) o Pere Cistella (el llaüter), que van acabar en situacions ridícules. Finalment, ens parla de la seva difícil substitució, perquè no sap si hi haurà algú capaç de fer la seva feina, ja que el seu egocentrisme li fa pensar que sempre serà pitjor el seu successor que no pas ell. El títol, que apareix entre cometes, fa al·lusió a la figura del successor del tron francès, "el delfí". (Resum fet per Laia Puy)

10. Un enigma i set tricornis
Aquest relat comença amb una ordre de centrar totes les forces de l’ordre a la vila perquè vigilin i actuïn contra alguna cosa que no s’acaba d’esmentar. Tant és així, que el cronista ens explica com la gent de la vila, alterada, para atenció a no parlar de certs temes en públic i, fins i tot, amaga la cotorra del Cafè de la Granota,  perquè no digués res inoportú en presència de les forces de l’ordre públic.
A mesura que avança la crònica, es parla dels partits de futbol dels diumenges, en què els vilatans es divideixen en esperançats i deprimits. Malgrat que en un principi semblava que qui tindria raó serien els deprimits, uns quants cops de xiulet en moments clau, i molt oportuns, feien que el resultat es decantés per donar la victòria als locals i, per tant, fent que els esperançats guanyessin les apostes.
Aquests tocs de xiulet provenien d’un "àrbitre pirata" que imitava el so des de la grada, com si fos el de qui xiulava el partit, i del qual ningú no coneixia la seva identitat.
En aquest punt de la història tot comença a lligar, ja que el motiu pel qual hi havia tanta vigilància a la vila es devia a les queixes dels convidats, els forans, els qui havien perdut els partits.
Les autoritats havien de descobrir qui era aquest àrbitre pirata, cosa que mai es va arribar a saber, ja que la història acaba explicant-nos com aquesta persona va anar a confessar-se perquè tenia gran pes de consciència i que mossèn Silvestre el va calmar per tal que continués la seva tasca, almenys fins després del proper partit en què l’equip local se la jugava a passar o no de fase. No només això, sinó que va fer-li veure, enredant-lo amb la seva oratòria, com sense la seva ajuda, el poble no tindria res millor a fer i es prepararien revoltes que s’estendrien arreu del país.
Un cop l’àrbitre pirata ja estava convençut de seguir arbitrant d’incògnit, només va caldre que el cronista del relat clavés un cop al capità d’una de les forces d’ordre, que era qui de més a prop el seguia i, així, evitar que enxampessin el pirata.
Aquest relat conclou amb les preguntes retòriques que es fa el mateix cronista i on deixa entreveure que l'àrbitre pirata era, ni més ni menys, que el sergent comandant del post de la vila, un dels tricornis. (Resum fet per Alba Gómez)

11. Amarga reflexió sobre un manat de cebes
Aquest conte tracta d’una història recollida en el diari del sereno de la vila, l’Horaci Campells. El protagonista del conte és Manuel la Lloca i és conegut per haver robat un manat de cebes durant la seva juventut; a causa d’això, tots els robatoris de la vila se li atorguen a ell. La història narra la nit en què la Lloca, després d’haver sortit de la caserna, es dirigeix cap al Cafè del Centre amagat en la foscor. Allà, hi ha el Josep Pons, el Joan de Sarroca i el Pere Cirera, però aquests no el veuen i marxen. Una sèrie de sucessos passen abans que l’Horaci es trobi amb la Lloca i decideixi acompanyar-lo a casa després de veure’l abatut i desesperat.
És llavors quan la Lloca inicia un monòleg sobre la història, des de la seva detenció per haver robat les cebes, i les següents acusacions i els interrogatoris del sergent. Com que no volia parlar, els guàrdies el feien confessar a base de cops i, així, la Lloca els explica el que sap sobre els anarquistes i els comunistes. A més, delata alguns veïns del poble: els diu que la bandera roja i negra que hi va haver al campanar va ser de l’Antoni Valldabó, que uns caçadors de la colla del Negre caçaven al vedat de Vallcorna i que el rector de la vila anava a llocs poc adients per a un ministre de Déu. El sergent, després, diu que vol que descobreixi qui són els que promouen la vaga de les mines de la propera setmana, però aquest no sap els noms dels responsables.
És per això, que Manuel la Lloca acaba fent un xantatge a l’Horaci, perquè aquest té un cunyat que treballa a la mina i podria comunicar-li un parell de noms sense dificultat. A canvi, Manuel la Lloca, guardarà silenci davant la infidelitat de la dona del sergent amb l’Horaci, el seu amant. El relat acaba amb Manuel la Lloca apallissat per l’Horaci. (Resum fet per Alexa Fabro)

12. “L’assassinat de Roger Ackroyd” 
Tothom a la vila sap que en Damià va engegar-li una escopetada al Teodor de Peris. Molts ho van presenciar en directe, tot i que per més que diguin el contrari, ningú no va fer res per impedir-ho.  Ara en Damià li ho explica a en Sebastià, el jutge de pau del poble.
Tot va començar la nit anterior, quan va encetar el llibre L’assassinat de Roger Ackroyd de l’autora Agatha Christie. A en Damià li entusiasmen les novel·les de detectius, i més si el protagonista és l’Hèrcules Poirot, un detectiu a qui no se li escapa el més mínim detall. La seva lectura nocturna, aquell dia, es va veure interrompuda quan la seva dona el va fer anar al llit. L’endemà recomençà la lectura al tercer capítol. Ara bé, quan més  intrigant estava, el Xapa aturà la camioneta i se li posà a xerrar. Com el Xapa pot estar hores parlant, no va callar fins que un camió de la mina del Sot va demanar-li pas i va haver de marxar. La segona interrupció arriba en el moment de la novel·la en el qual Roger Ackroyd, secretament casat amb una dona que s’havia suïcidat al primer capítol, vol parlar amb el Doctor Sheppard. En aquell instant la dona del Damià es posa a cridar perquè alguna cosa se li havia cremat i, aprofitant la circumstància, esbronca en Damià. Després d’intercanviar-se uns quants crits, segueix la lectura. En Roger Ackroyd rep una carta de la seva difunta i decideix trucar al Doctor. En aquell moment arriba el cunyat del Damià i deixa una escopeta al seu costat. En Damià segueix capficat en la lectura. El Doctor i el majordom del Roger Ackroyd entren al seu despatx i se’l troben assassinat. És llavors, quan més intrigat està el Damià, que arriba l’última interrupció. El Teodor de Peris el fa sortir de la lectura per dir-li que l’assassí és el doctor. El Damià no dubta un instant a agafar l’escopeta i engegar-li un tret, que no tocarà al Teodor sinó a l’ase. (Resum fet per Laura Pérez)
 
13. Amor fatal en decúbit supí

La història ens explica com Gervasi Fenolleda, un senyor adinerat propietari d’una empresa familiar minera, es troba confús al seu despatx, vestit únicament amb una camisa i uns mitjons, després d’haver comès un adulteri que l’avergonyeix força. La història conta com l’home no sap què ha de fer, ja que vol tallar aquell comportament inadequat, però se sent incitat a tornar amb la dona, que descansa estirada al sofà. Durant les seves cavil·lacions, se’ns expliquen les seves vivències, se’ns dóna informació sobre la seva dona i la seva filla, que dormen a les seves habitacions tranquil·lament, i també sobre la llarga trajectòria d’adulteris i altres enganys dels homes de la seva família. Finalment, l’home veu el punyal, que sempre li havia servit de tallapapers, i que ara li permetrà acabar amb aquesta història. L’agafa i clava sis ganivetades a la seva amant. I no és fins a aquest punt de la història que els lectors ens assabentarem que la dona que provocava aquests adulteris es tractava d’una fotografia de l’atractiva actriu Claudia Cardinale, una actriu que va esdevenir símbol sexual en els anys 60, i que descansava damunt el sofà. (Resum fet per Mar Ferrer)

14. Guardeu-vos de somiar genives esdentegades
Aquest conte, titulat "Guardeu-vos de somiar genives esdentegades" és el darrer del llibre de "El cafè de la granota". Ens explica la història d'un matrimoni, el de la Gabriela Cabanelles i en Marcel·lí Monnegre, la relació de parella dels quals va queda afectada quan va néixer en Carles, el seu únic fill. Des d'aquest moment, la Gabriela es converteix en una mare sobreprotectora obsessionada amb la salut del seu fill, convençuda que pateix una malaltia. Fruit d'aquesta situació, deixa de banda el seu marit, distanciant-se’n, i apartant-lo d'en Carles. La seva sogra, la Carlota, es preocupa pel desinterès que té la nora pel seu fill, i intenta que raoni sobre la seva obsessió amb el nen.
La Gabriela, amoïnada per la suposada malaltia del seu fill, el porta a diversos metges sense obtenir cap resposta. Tothom considera el nen una criatura sana i que gaudeix d’una bona salut. Finalment, decideix viatjar a Lleida per tal de trobar un bon remei que curi el fill. Al mateix temps, el marit, per motius de feina, ha de viatjar a Tortosa, on es troba secretament amb la Paulina, la seva amant.
Un cop a Lleida, la bruixa a qui visita li manifesta a la Gabriela que el fill està maleït, sense cap cura per remeiar-ho. Li diu, a més, que la persona que li ha provocat el malefici, serà la primera a fer-li un petó. D'una altra banda, la mare de la Gabriela, l'Adelaida, té el mal presagi que algú de la família morirà a causa d'un somni en el qual li queien els queixals i li sagnaven les genives.
Mentrestant, de camí de tornada al poble, la Gabriela, neguitosa, es disposa a defensar el seu fill, sense importar com. Amb una navalla a la mà, que havia comprat per al seu marit per encàrrec de la  seva sogra, estava disposada a assassinar la persona que li faria el petó a en Carles. En baixar de l'autocar, succeeix l'inevitable, i la dona assassina a algú del qual no coneixem la identitat. Allà l’esperaven el Marcel·lí, el seu espòs, l’Adelaida, la seva mare, i la Carlota, la seva sogra, i un d’ells en serà la víctima.
El conte ens narra dues històries paral·leles: el viatge de la Gabriela i el seu fill cap a Lleida en busca d'una solució a la seva "malaltia", i el que realitza el seu marit per motius laborals. Així doncs, també som testimonis de la manera com ho viuen l'Adelaida, convençuda de la malaltia i del mal presagi que s'apropa, i la Carlota, preocupada sobre l'actitud de la seva nora envers el nen i el marit.
Per concloure, la narració és explicada per un narrador extern en tercera persona omniscient, que ens aporta el punt de vista dels personatges que hi participen. (Resum fet per Montserrat Arànega)
 





dimecres

Per fer dictats en línia (per a l'alumnat de 2n cicle d'ESO)

Aquí us deixo una adreça que podeu aprofitar per fer dictats en línia. Recordeu-vos de corregir-los bé, perquè, de no fer-ho així, estaríeu perdent el temps.





O aquesta altra, encara que els textos són més senzills.

 clica al llapis per entrar-hi


dilluns

ELS TEXTOS CIENTÍFICO-TÈCNICS



El text expositiu, de caràcter científico-tècnic, pretén informar d’un tema d’una manera ordenada, lògica i clara. La simple exposició pot portar, a més, a l’explicació, és a dir, a voler fer entendre de manera clara allò que s’exposa. Exposició i explicació són termes que s’utilitzen indistintament per referir-se a textos que tenen una finalitat o bé informativa o bé didàctica. A diferència de l’argumentació, l’exposició no pretén convèncer ningú de res, sinó que únicament pretén donar la informació necessària per fer comprendre un tema. Per tant, ha de ser neutra i objectiva.
Els textos científico-tècnics són, bàsicament, expositius, cosa que no vol dir que no puguin participar d'altres tipologies textuals, com, per exemple, l'argumentació, la descripció, la instrucció...
Un text científic pot ser de diversos tipus, en funció del canal que empri o del públic a qui vagi destinat: especialitzats i divulgatius, orals (conferència) i escrits, tot i que el grau de formalitat sol ser, en tots ells, alt.

Característiques del llenguatge tècnic i científic

-          Tema específic, propi de la disciplina de què es parla.
-          Predomini de la funció referencial o representativa del llenguatge. Es parla d’una realitat externa a l’emissor de forma objectiva.
-          Poden ser científics, tècnics i humanístics.
-          Originen textos diversos, fonamentalment expositius (transmissors de coneixements), argumentatius (justificatius de teories) i descriptius.  
-          Hi apareixen repeticions innecessàries, amb la finalitat que el missatge arribi clar a oients o lectors. 

Lèxic

-          Utilització de lèxic concret, amb un sol significat (unívoc) i denotatiu.
-          Sol evitar mots comodí com “cosa”, “assumpte”, “fer”, “problema”, “dir”..., falques i col·loquialismes. La precisió en l'elecció del lèxic és important.
-          Ús de terminologia pròpia (lèxic especialitzat), constituïda pels termes o mots d’una determinada disciplina, art, etc.
-          La terminologia segueix els criteris de creació propis de la llengua, les normes terminològiques de la llengua per a la formació i l’ús de termes: derivació, composició, neologismes d’arrel greco-llatina, adaptació o no de préstecs lingüístics...
-          Utilitza el sistema de símbols, bé internacionals, bé propis de la llengua en què està escrit el text: €, PTA, 1r, h., Na, c/, 30', USD (dòlar dels EUA)...

Sintaxi

-          Ús de frases curtes i simples que pretenen afavorir la comprensió. Predomini de les oracions enunciatives.
-          Utilització d’un discurs despersonalitzat, sense implicació de l’emissor: fórmules impersonals amb passives reflexes: s'ha vist, s'observa...; plural de modèstia, amb utilització de la 1a persona del plural:  com hem vist, havíem indicat...
-          Utlització de la 3a persona. 
-          Estructura lògica de l’oració: subjecte + verb + predicat. Les alteracions de l'ordre poden induir a l'error.
-          Abundància de noms abstractes.
-          Abundància de Complements del nom, tant amb adjectius especificatius com amb sintagmes preposicionals.
-          Connectors ben utilitzats, per evitar la confusió. Aquests connectors organitzen les idees entre sí (condició, causa, finalitat...) o ordenen les diferents parts del text (introducció, síntesi, exemplificació, conclusió...).

Altres trets

-          Variació tipogràfica: lletres diferents, negretes, cursiva, notes a peu de pàgina... en els títols, subtítols, apartats... També per destacar paraules-clau.
-          Esquemes, resums, quadres
-          Gràfiques o taules aclaridores
-          Imatges exemplificadores o aclaridores

Bona part d’aquest text està inspirat en el document de la Universitat Politècnica de Catalunya. Servei de Biblioteques i Documentació i Servei de Llengües i Terminologia. “Comunicació escrita (redacció tècnica)”. Text modificat.

http://upcommons.upc.edu/ocw/diposit/material/31627/35878.pdf



TEXTOS PER OBSERVAR I RECOLLIR-NE ELS TRETS QUE ELS CARACTERITZEN


Viatge a l'interior del cos humà

La ressonància magnètica aplicada a la medicina compleix 20 anys, i ha provocat una autèntica revolució, tant en el camp clínic com en l'experimental.

L'any 1946, i de manera independent, dos científics americans van descriure un fenomen fisico-químic que es basa en les propietats magnètiques de determinats nuclis del sistema periòdic. Van observar que aquests nuclis absorbien energia de radiofreqüència quan estaven sota la influencia d'un camp magnètic, i posteriorment l'alliberaven en tornar a la seva posició de repòs. Aquest alliberament energètic dels nuclis és el que finalment es transforma en un senyal elèctric, a partir del qual s'obtenen imatges tomogràfiques del cos humà. Aquests dos científics que varen descriure el fenomen de la ressonància magnètica nuclear, Felix Bloch i Edward M. Purcell, foren guardonats amb el premi Nobel de Física l'any 1952.
En l'aplicació de la ressonància magnètica nuclear a la medicina s'han observat diferents fases relacionades directament amb els avenços tecnològics que han anat succeint. Una primera etapa, que podríem anomenar "analítica", neix l'any 1971, a partir de les possibilitats suggerides per R. V. Damadian de discriminar en animals d'experimentació el teixit normal d'aquell que és anormal i de caràcter tumoral. Posteriorment, l'any 1973, P. Lauterbur va publicar a Nature, no sense moltes dificultats, la primera imatge mitjançant ressonància magnètica nuclear de tubs plens d'aigua.

Fragment extret de http://www.vhebron.net/bn/revista/rev27/vhrev5.htm
  
El nombre de sons pronunciables és il·limitat  i fins i tot la mateixa persona és capaç de pronunciar el mateix de so de formes diferents. Els sons depenen de l'anatomia de cada persona i, a més, varien també segons la situació en l'espai del nostre cos. Els sons també canvien en funció dels sons que tenen al costat.
El so és una unitat física, doncs, i mesurable amb diversos aparells.
El fonema, en canvi, és una unitat abstracta: la unitat mínima no significativa, però sí distintiva, que es pot aïllar en una cadena fònica. És a dir, no té significat, però es pot intercanviar amb altres fonemes i això provoca un canvi de significat en la paraula:

celbelfelgelmelpèlreltelzel
/s // b //f ////m // p//r / /t / / z / 

Els fonemes s'oposen i defineixen per trets distintius : /p/ i /b/ són oclusius i bilabials, però són diferents -sonen diferent- perquè /p/ és sord i /b/ és sonor.
(Suposo que observeu que la primera part d'aquest text presenta algunes incorreccions perquè la persona autora no fa ús de sinònims, pronoms o altres referents per evitar les repeticions)
Fragment extret de la pàgina  http://www.xtec.cat/~aribas4/llengua/fonetica/fonetica.htm


Caràcters generals dels mol·luscs

Els mol·luscs són animals que en la seva majoria viuen al fons dels medis aquàtics. Les espècies terrestres són minoria i, a més, només poden sobreviure en llocs humits. Els mol·luscs són metazous de cos tou no segmentat, dividit en cap, peu i massa visceral.
La massa visceral està envoltada pel mantell, les cèl·lules del qual segreguen la closca, o conquilla, constituïda per matèria orgànica (conquiolina) i per matèria inorgànica (carbonat de calci -CO3Ca- com prismes de calcita i làmines d'aragonita). La massa visceral conté la major part dels òrgans de l'animal. Al cap tenen ulls, tentacles amb missió olfactiva i tàctil, i òrgans de l'equilibri. Es desplacen gràcies a una massa muscular denominada peu, que treuen de l'interior de la conquilla.

Anatomia interna dels mol·luscs

Entre el mantell i els diferents òrgans interns hi ha una cavitat denominada cavitat del mantell o cavitat pal·lial, on se situen les brànquies i hi desemboquen tant l'anus com els conductes reproductors i excretors. La respiració es fa per mitjà de brànquies en els mol·luscs aquàtics, mentre que els terrestres respiren a través d'un pulmó o cavitat interna, on entra l'aire.
A l'aparell digestiu destaca la ràdula, una mena de petita llengua eriçada de dentetes quitinoses situada a l'interior de la boca. Els mol·luscs tenen hepatopàncreas o glàndula digestiva, que participa en l'alimentació.
La circulació és oberta o lacunar. Comprèn un cor amb diverses cavitats (aurícula i ventricle) englobat en el pericardi, i vasos sanguinis que connecten amb les brànquies i aboquen la sang a la cavitat general del cos. A la sang hi ha pigments respiratoris.
L'excreció, o eliminació de substàncies residuals, s'efectua a través de nefridis, també anomenats ronyons, que surten d'unes cavitats especials del cos.
Tenen un sistema nerviós compost per un anell de ganglis que envolten l'esòfag (anell periesofàgic) units per cordons nerviosos que es prolonguen pel peu i pel mantell. En alguns casos aquests ganglis poden assolir un gran desenvolupament.

Fragment extret de la pàgina
http://www.xtec.cat/~jcarras2/bio_3eso/mol_luscs/molusc2.htm

EXERCICIS

1. Indica la tipologia de cadascun dels tres textos anteriors, i enumera les característiques que presenten que ens permeten dir que pertanyen al registre científico-tècnic.
2. Creus que són similars o hi veus diferències? Quin tipus de diferències?
3. Ens aquests textos trobaràs algun fragment narratiu i descriptiu, entre d'altres. Podries indicar-nos un fragment clarament narratiu i un altre de descriptiu? Què t'ho permet afirmar?