Aquí tenim l'adreça d'un bloc, en el qual hi ha un vídeo, que ens pot permetre conèixer una mica més Caterina Albert i Paradís.
És un bloc d'un professor mallorquí, concretament de Calvià; per tant, em sembla que hi podem confiar.
BIOGRAFIA DE VÍCTOR CATALÀ (Caterina Albert)
Caterina Albert, L'Escala (Alt Empordà), 1869-1966. Novel·lista, narradora, autora teatral
i poeta, amb la seva obra enceta la tradició literària catalana escrita per
dona, encara que, com altres escriptores europees de l'època, es veu forçada a
amagar la seva identitat sota el pseudònim masculí de Víctor Català.
Tot i que pretén
dedicar-se al teatre, arran de l'escàndol produït pel monòleg La infanticida,
guardonat als Jocs Florals d'Olot el 1898, es decanta a escriure narrativa breu
i, en menor mesura, novel·la, gèneres en els quals obté un reconeixement
immediat i que han marcat decisivament l'evolució de la narrativa catalana del
segle XX.
Cal destacar
especialment la influència sobre les escriptores que, de Rodoreda fins a
l'estricta contemporaneïtat, la consideren una mestra indiscutible.
Coincidint amb el
Modernisme, es dóna a conèixer amb Drames rurals (1902), títol que donà
nom al gènere, al qual seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius
(1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. En
els tres reculls analitza la situació de la dona en la societat de l'època, les
relacions de parella i el treball, sobretot en l'escenari del camp, i n'ofereix
una imatge molt negativa, plena de violència i crueltat, que contravé els
models idíl·lics heretats del segle XIX. La Mila, la protagonista de Solitud,
s'hi revolta i amb un gest plenament simbòlic, abandona casa i marit per
començar una nova vida.
Després d'un període
de silenci, coincidint amb el Noucentisme, Caterina Albert continua la seva
obra, assaja noves formes en la novel·la Un film (3.000 metres) (1926),
amb tècniques procedents del cinema, i publica altres volums de contes: La
mare Balena (1920) i, posteriorment, Contrallums (1930), que contenen
alguns dels millors relats. Ja en la immediata postguerra, deixa sentir la seva
veu aguda adaptant els relats a la nova societat sorgida dels anys trenta, i
dóna a conèixer els reculls Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). També
publica Mosaic (III) (1946), volum d'articles escrits des de 1903 que
descriuen aspectes autobiogràfics. Constitueix un testimoni important per
acostar-nos als problemes que hagué d'afrontar com a escriptora.
Biografia extreta de la pàgina de l'Associació d'escriptors en llengua catalana, http://www.escriptors.cat/autors/albertc/pagina.php?id_sec=631
(maig 2012)
LA NARRATIVA MODERNISTA
En els darrers 20 anys del segle XIX la literatura experimenta un gran canvi. Cal fer notar que la societat també ha canviat o està canviant. Ja s’ha experimentat el procés d’industrialització, els mètodes realistes i naturalistes ja no funcionen, el mètode positivista no porta a una realitat més justa, ni més humana. Cal canviar la formulació i els autors d’aquesta època esdevenen individualistes, no volen ser sotmesos a preceptes. La realitat es percep de manera subjectiva. Aquestes trencament també es dóna en altres àmbits artístics, pictòric i arquitectònic, sobretot. Els nous artistes volen trencar amb l’academicisme, amb els costums que imperaven en el món de les arts, i s’aparten de la societat (d’aquí el xoc de l’artista amb la societat) i generen un nou model de vida, absolutament bohèmia, que es coneix com a “decadentisme”. I aquesta nova manera de presentar tots els elements artístics es dóna en els primers anys del segle XX, i n’és exponent, entre d’altres, la revista “L’Avenç”.
En general, també connectat amb les arts plàstiques (impressionisme francès: Manet, Degas, Renoir...), trobem en la literatura textos molt suggerents (la descripció de la protagonista del conte “L’enveja”, dona molt atractiva, molt sensual), carregats d’imatges sensorials (el món dels sentits), auditives, visuals, etc. que desperten, com a lectors, el nostre interès, les nostres emocions, la nostra imaginació.
Tant Caterina Albert (Solitud), com Prudenci Bertrana (Josafat, Proses bàrbares), van començar en el món artístic pintant, activitat que no abandonaran en escriure. La primera edició dels Drames rurals surt amb il·lustracions de l’autora. Altres autors que segueixen aquest corrent són Joaquim Ruyra (Marines i boscatges, Entre flames) i Josep Pous i Pagès (La vida i la mort d’en Jordi Fraginals).
Aquests autors, els que escriuen en aquest període, capten la realitat, passant-la pel seu tamís i integrant-hi una colla d’elements narratius per fer textos de gran intensitat, de gran emotivitat. L’emoció que ells senten davant de la realitat, ens la traslladen a nosaltres. D’aquí el trasbals amb què hem viscut –o llegit- algunes de les narracions dels Drames rurals, com poden ser els contes de “La vella” o “Parricidi”, entre d’altres.
Característiques temàtiques generals de la novel·la modernista: ruralisme i fatalisme.
- El ruralisme. Aquests autors procedien del món rural, per tant no ens estranya que coneguin el paisatge, els costums rurals, les seves activitats i la seva llengua. Se sentien atrets pels aspectes més feréstecs, més salvatges d’aquest món. Víctor Català cerca en el món rural i en la natura el marc on situar el joc de tensions entre el protagonista i el seu entorn. Ho fa als Drames, però també ho fa Solitud, la seva novel·la més representativa.
- El fatalisme. La lluita de l’individu abocada al fracàs, per una mena de determinisme o fatalitat de la societat, de la natura, etc. totes elles més poderoses que el desig de canvi per part de l’individu. Això connecta amb el temperament dels modernistes, d’esperit molt trencador, tant en l’àmbit pictòric, com en l’arquitectònic, com en el social.
Aquests dos trets són ben presents en l’obra teatral, el monòleg de La infanticida, que Víctor Català va presentar al Jocs Florals d’Olot l’any 1898, i amb què s’inicia en el món de la literatura.
També haurem observat que en els textos modernistes hi apareix alguna resta del naturalisme, concretament el determinisme, que es manifesta en la lluita de l’individu –digui’s Met, Lena, Malena...- que no pot lluitar contra les forces de la Natura, contra la societat, perquè no les pot vèncer. Això lliga amb la filosofia de Schopenhauer, en què l’individu pretén la seva independència, però la força de la societat, molt directiva o molt controladora, no li ho permet. Ja hem indicat que aquests escriptors situen la seva obra en el món rural –en el cas dels Drames rurals, Caterina Albert, “Víctor Català” és de l’Escala–, i coneix les històries que la seva àvia materna li ha anat contant, i que ella aprofita en algunes de les seves narracions. Tots ells, també, són amants del relat breu, del conte, que els permet concentrar en poc espai molta intensitat narrativa. També és cert, i aquesta és la impressió que produeixen els contes de Víctor Català, que ella exagera els trets més durs fins al límit, gairebé fent-ne una caricatura, per tal d’impressionar de manera viva el lector. Pensem, si no, en la descripció de l’estol de captaires que apareixen al costat de la Laia i en Tit a “Idil·li xorc”, com és la mare d’en Met, com és descrita l’àvia a “La vella”, etc.
La narrativa de Víctor Català, concretament els Drames rurals, seran considerats pels autors posteriors, els noucentistes, com a tremendista. Els seus paisatges i, especialment les situacions, són realment angoixants, i ens transmeten de manera evident l’estat d’ànim dels personatges, que lluiten amb força i passió per aconseguir allò que volen, però no se’n surten: els costa poder tirar endavant els seus desitjos. Escrivia Maragall, que també va participar del moviment modernista, sobre els Drames rurals, poc després de ser publicats: “En este libro la vida de campo y de sus gentes está hondamente sentida; pero en la concepción del mismo ha presidido un propósito: el de revelar sólo lo duro, lo acerbo, lo horrible, lo lastimoso o repugnante de la simplicidad campesina. [...] Bien descubro yo la potente armonía del alma universal en alguna de estas narraciones de Victor Català; en la íntima luz del imbécil Met de les Conques, en el pobre borracho de Parricidi, en la Doloretes, víctima de Daltabaix, en la buena gente del Empelt y Ombres, en la misma mujer culpable de Agonia, en el mismo terror de la Explosió, y, sobre todo, en aquella Enveja (hermosísima de sentimiento, demasiado literaria de expresión). [...] Sí; el libro de Víctor Català deja al lector agobiado bajo una pesadumbre, y esto es una mala señal para cualquiera obra artística, que, por ser tal, debe dejar el alma aligerada, aun habiendo asistido a las mayores catástrofes.” (Extret d’un article de premsa de Joan Maragall que ens transcriu Josep Miracle) I aquesta és part de la crítica que se li va fer a l’autora i a l’obra, bé perquè era dona, bé perquè incomodava la temàtica que hi utilitzava.
Els personatges dels Drames rurals (1902)
- Personatges, en general, asocials.
- De físics singulars: coixos, malgirbats, bavosos, geperuts, etc. i també malalts mentals, bojos, paralitzats..., i de vegades francament repulsius.
- De moral i temperaments complexos: primaris, envejosos, amorals, intolerants, maltractadors (tant de dones, com de filla a mare), apassionats, venjatius, etc. Personatges orfes, abandonats, de pare desconegut... Trets de l’ambient rural que ella coneix i de les històries locals que la seva àvia li havia contat. Alguns poden haver sortit d’entre la gent que treballava per a ella.
- Personatges que són víctimes del fatalisme, com per exemple la protagonista de “La vella”, el Met, el pagès, en Ton, del conte “El pastor”, la Quimeta, l’esposa del conte “L’explosió”, la parella enamorada de “Idil.li xorc”, etc. No poden escapar-se’n, malgrat el seu vitalisme i les ganes que tenen de lluitar i de progressar.
Punt de vista narratiu. Menys en un dels contes, el narrador és extern, en 3a persona, omniscient. Ombres (el conte de la Maleneta) és narrat en primera persona, però just en veure el narrador la Maleneta, es produeix una retrospecció i s’inicia una narració en tercera persona.
La llengua. Pel que fa a l’expressió lingüística, tots aquells elements que fins feia poc havien estat al servei de la poesia, ara se situen en l’àmbit de la prosa. D’aquí que la prosa modernista aparegui farcida d’imatges, d’elements simbòlics, de jocs de paraules, de repeticions de sons, de metàfores, etc., és a dir, de les figures retòriques pròpies del gènere poètic. Nosaltres, com a evidència d’aquests tret, només ens hem de fixar en els contes del Drames rurals de Víctor Català, tots ells curulls de sinestèsies, metàfores, comparacions, associacions d’idees o objectes, personificacions, etc. i, especialment, en el de “L’enveja”, el darrer del recull. És per aquest motiu que diem que hi predomina, entre d’altres, la funció poètica del llenguatge.
En línies general l’obra presenta dos registres:
a. literàri en la narració, amb varietat lèxica, que obté dels parlars de la zona i l’elaboració personal.
b. col·loquial-popular, quan parlen els personatges entre ells, amb mostres de registre informal i trets dialectals.
Hem de fer notar que en Víctor Català, i concretament en els Drames rurals, també trobem molts elements lèxics no normatius en el català actual. Recordem que la reforma fabriana no queda conclosa fins l’any 1932, any de la publicació del Diccionari general de llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest és el motiu pel qual recollim en aquests, textos entre molts d’altres, elements com els següents: (entre parèntesis indico les pàgines)
- amb lo que (188), amb la que (129), els reflexes (76), atravessarà (76, 143), dematí (77), an x a (84), mentres (94, 179), empenyat en que (107), tenia de (108), pensa en arreplegar-me (112), los hi (290), les hi (171), els hi (258), els demés (246), tenir que (138), de repent (138), enterar-se (171), llavores (257), pareca x parella (279), sapigut (178), por de que (156), aixís (115), horrend, etc.
- Altres particularitats lèxiques (i potser fonètiques):
● Ús de les formes plenes dels pronoms febles: se diu, se les trobà (85)... combinades amb les reforçades.
● Ús dels possessius àtons: son neguit (85), ma, mon, sa...
● Dialectalismes de la zona: la fred (110), trebais (113), sient aixís (279), mellor (105), malincònica (151), dugues (205), manco, llevar x rentar (152)...
● Arcaismes: encar (155)...
Bibliografia:
MIRACLE, Josep. Caterina Albert i Paradís, “Víctor Català”. Pinya de Rosa. Dopesa, Barcelona, 1978. Interessant biografia de l’escriptora. Amb comentaris, que han fet altres autors, sobre la seva obra.
BORDONS, Glòria i altres. Literatura catalana contemporània. Proa. Barcelona, 1999
Us col.loco un enllaç d'una pàgina web amb què he topat, que fa un comentari senzill, però correcte, sobre els personatges de Drames rurals. Ja em direu què us ha semblat.
Us col.loco un enllaç d'una pàgina web amb què he topat, que fa un comentari senzill, però correcte, sobre els personatges de Drames rurals. Ja em direu què us ha semblat.
