El text expositiu, de caràcter científico-tècnic,
pretén informar d’un tema d’una manera ordenada, lògica i clara. La simple
exposició pot portar, a més, a l’explicació, és a dir, a voler fer entendre de
manera clara allò que s’exposa. Exposició i explicació són termes que
s’utilitzen indistintament per referir-se a textos que tenen una finalitat o bé
informativa o bé didàctica. A diferència de l’argumentació, l’exposició no
pretén convèncer ningú de res, sinó que únicament pretén donar la informació
necessària per fer comprendre un tema. Per tant, ha de ser neutra i objectiva.
Els textos científico-tècnics són,
bàsicament, expositius, cosa que no vol dir que no puguin participar d'altres
tipologies textuals, com, per exemple, l'argumentació, la descripció, la
instrucció...
Un text científic pot ser de diversos
tipus, en funció del canal que empri o del públic a qui vagi destinat:
especialitzats i divulgatius, orals (conferència) i escrits, tot i que el grau
de formalitat sol ser, en tots ells, alt.
Característiques del llenguatge tècnic i
científic
- Tema específic, propi de la disciplina de què es parla.
- Predomini de la funció referencial o representativa del
llenguatge. Es parla d’una realitat externa a l’emissor de forma objectiva.
- Poden ser científics, tècnics i humanístics.
- Originen textos diversos, fonamentalment expositius (transmissors
de coneixements), argumentatius (justificatius de teories) i
descriptius.
- Hi apareixen repeticions innecessàries, amb la finalitat que el
missatge arribi clar a oients o lectors.
Lèxic
- Utilització de lèxic concret, amb un sol significat (unívoc) i
denotatiu.
- Sol evitar mots comodí com “cosa”, “assumpte”, “fer”, “problema”,
“dir”..., falques i col·loquialismes. La precisió en l'elecció del lèxic és
important.
- Ús de terminologia pròpia (lèxic especialitzat), constituïda pels
termes o mots d’una determinada disciplina, art, etc.
- La terminologia segueix els criteris de creació propis de la
llengua, les normes terminològiques de la llengua per a la formació i l’ús de
termes: derivació, composició, neologismes d’arrel greco-llatina, adaptació o
no de préstecs lingüístics...
- Utilitza el sistema de símbols, bé internacionals, bé propis de la
llengua en què està escrit el text: €, PTA, 1r, h., Na, c/, 30', USD (dòlar
dels EUA)...
Sintaxi
- Ús de frases curtes i simples que pretenen afavorir la comprensió.
Predomini de les oracions enunciatives.
- Utilització d’un discurs despersonalitzat, sense implicació de
l’emissor: fórmules impersonals amb passives reflexes: s'ha vist, s'observa...; plural
de modèstia, amb utilització de la 1a persona del plural: com hem vist, havíem indicat...
- Utlització de la 3a persona.
- Estructura lògica de l’oració: subjecte + verb + predicat. Les
alteracions de l'ordre poden induir a l'error.
- Abundància de noms abstractes.
- Abundància de Complements del nom, tant amb adjectius
especificatius com amb sintagmes preposicionals.
- Connectors ben utilitzats, per evitar la confusió. Aquests
connectors organitzen les idees entre sí (condició, causa, finalitat...) o
ordenen les diferents parts del text (introducció, síntesi, exemplificació,
conclusió...).
Altres trets
- Variació tipogràfica: lletres diferents, negretes, cursiva, notes
a peu de pàgina... en els títols, subtítols, apartats... També per destacar
paraules-clau.
- Esquemes, resums, quadres
- Gràfiques o taules aclaridores
- Imatges exemplificadores o aclaridores
Bona part d’aquest
text està inspirat en el document de la Universitat Politècnica de Catalunya. Servei de Biblioteques i Documentació i
Servei de Llengües i Terminologia. “Comunicació escrita (redacció tècnica)”.
Text modificat.
http://upcommons.upc.edu/ocw/diposit/material/31627/35878.pdf
TEXTOS PER OBSERVAR I RECOLLIR-NE ELS TRETS QUE ELS CARACTERITZEN
Viatge a l'interior del cos humà
La ressonància magnètica aplicada a la medicina compleix 20 anys, i ha provocat una autèntica revolució, tant en el camp clínic com en l'experimental.
L'any 1946, i de manera independent, dos científics americans van descriure un fenomen fisico-químic que es basa en les propietats magnètiques de determinats nuclis del sistema periòdic. Van observar que aquests nuclis absorbien energia de radiofreqüència quan estaven sota la influencia d'un camp magnètic, i posteriorment l'alliberaven en tornar a la seva posició de repòs. Aquest alliberament energètic dels nuclis és el que finalment es transforma en un senyal elèctric, a partir del qual s'obtenen imatges tomogràfiques del cos humà. Aquests dos científics que varen descriure el fenomen de la ressonància magnètica nuclear, Felix Bloch i Edward M. Purcell, foren guardonats amb el premi Nobel de Física l'any 1952.
En l'aplicació de la ressonància magnètica nuclear a la medicina s'han observat diferents fases relacionades directament amb els avenços tecnològics que han anat succeint. Una primera etapa, que podríem anomenar "analítica", neix l'any 1971, a partir de les possibilitats suggerides per R. V. Damadian de discriminar en animals d'experimentació el teixit normal d'aquell que és anormal i de caràcter tumoral. Posteriorment, l'any 1973, P. Lauterbur va publicar a Nature, no sense moltes dificultats, la primera imatge mitjançant ressonància magnètica nuclear de tubs plens d'aigua.
Fragment extret de http://www.vhebron.net/bn/revista/rev27/vhrev5.htm
El nombre de sons pronunciables és il·limitat i fins i tot la mateixa persona és capaç de pronunciar el mateix de so de formes diferents. Els sons depenen de l'anatomia de cada persona i, a més, varien també segons la situació en l'espai del nostre cos. Els sons també canvien en funció dels sons que tenen al costat.
El so és una unitat física, doncs, i mesurable amb diversos aparells.
El fonema, en canvi, és una unitat abstracta: la unitat mínima no significativa, però sí distintiva, que es pot aïllar en una cadena fònica. És a dir, no té significat, però es pot intercanviar amb altres fonemes i això provoca un canvi de significat en la paraula:
cel bel fel gel mel pèl rel tel zel /s / / b / /f / / /
/m / / p/ /r / /t / / z /
Els fonemes s'oposen i defineixen per trets distintius : /p/ i /b/ són oclusius i bilabials, però són diferents -sonen diferent- perquè /p/ és sord i /b/ és sonor.
(Suposo que observeu que la primera part d'aquest text presenta algunes incorreccions perquè la persona autora no fa ús de sinònims, pronoms o altres referents per evitar les repeticions)
Fragment extret de la pàgina http://www.xtec.cat/~aribas4/llengua/fonetica/fonetica.htm
Caràcters generals dels mol·luscs
Els mol·luscs són animals que en la seva majoria viuen al fons dels medis aquàtics. Les espècies terrestres són minoria i, a més, només poden sobreviure en llocs humits. Els mol·luscs són metazous de cos tou no segmentat, dividit en cap, peu i massa visceral.
La massa visceral està envoltada pel mantell, les cèl·lules del qual segreguen la closca, o conquilla, constituïda per matèria orgànica (conquiolina) i per matèria inorgànica (carbonat de calci -CO3Ca- com prismes de calcita i làmines d'aragonita). La massa visceral conté la major part dels òrgans de l'animal. Al cap tenen ulls, tentacles amb missió olfactiva i tàctil, i òrgans de l'equilibri. Es desplacen gràcies a una massa muscular denominada peu, que treuen de l'interior de la conquilla.
Anatomia interna dels mol·luscs
Entre el mantell i els diferents òrgans interns hi ha una cavitat denominada cavitat del mantell o cavitat pal·lial, on se situen les brànquies i hi desemboquen tant l'anus com els conductes reproductors i excretors. La respiració es fa per mitjà de brànquies en els mol·luscs aquàtics, mentre que els terrestres respiren a través d'un pulmó o cavitat interna, on entra l'aire.
A l'aparell digestiu destaca la ràdula, una mena de petita llengua eriçada de dentetes quitinoses situada a l'interior de la boca. Els mol·luscs tenen hepatopàncreas o glàndula digestiva, que participa en l'alimentació.
La circulació és oberta o lacunar. Comprèn un cor amb diverses cavitats (aurícula i ventricle) englobat en el pericardi, i vasos sanguinis que connecten amb les brànquies i aboquen la sang a la cavitat general del cos. A la sang hi ha pigments respiratoris.
L'excreció, o eliminació de substàncies residuals, s'efectua a través de nefridis, també anomenats ronyons, que surten d'unes cavitats especials del cos.
Tenen un sistema nerviós compost per un anell de ganglis que envolten l'esòfag (anell periesofàgic) units per cordons nerviosos que es prolonguen pel peu i pel mantell. En alguns casos aquests ganglis poden assolir un gran desenvolupament.
Fragment extret de la pàgina
http://www.xtec.cat/~jcarras2/bio_3eso/mol_luscs/molusc2.htm
EXERCICIS
1. Indica la tipologia de cadascun dels tres textos anteriors, i enumera les característiques que presenten que ens permeten dir que pertanyen al registre científico-tècnic.
2. Creus que són similars o hi veus diferències? Quin tipus de diferències?
3. Ens aquests textos trobaràs algun fragment narratiu i descriptiu, entre d'altres. Podries indicar-nos un fragment clarament narratiu i un altre de descriptiu? Què t'ho permet afirmar?
