L'obra de Jesús Moncada presenta elements lingüístics del català de la franja de ponent, del català parlat en territoris que administrativament pertanyen a la comunitat aragonesa. És el català occidental, concretament el seu subdialecte nord-occidental. Jesús Moncada ha nascut a Mequinensa (Baix Cinca, Saragossa), una població de la franja aragonesa, en la qual el català ha estat una llengua ben viva.
Quines característiques presenta aquest dialecte?, us preguntareu. Aquí en veureu algunes. Aprofitem un programa de Roger de Gràcia, Caçadors de Paraules, que van fer ja fa uns dies, per conèixer una mica aquesta parla. Us anirà bé per situar-lo. Aquí teniu l'enllaç:
També resulta interessant, i ens permet acostar-nos a l'autor, aquesta entrevista escrita que li ha fet Anton Castro. Aquí teniu l'enllaç:
I, finalment, voldria que coneguéssiu Jesús Moncada en directe. Aquí us col·loco l'enllaç a una entrevista que li va fer Vicenç Villatoro, que es diu Crònica lletres, l'any 1988. Espero que us agradi i que hi observeu trets del seu parlar original, com a vilatà de Mequinensa, malgrat haver estat molts anys vivint a Barcelona. En aquest web podreu veure altres vídeos dedicats a aquest reconegut autor. Aquí deixo l'adreça:
I, finalment, voldria que coneguéssiu Jesús Moncada en directe. Aquí us col·loco l'enllaç a una entrevista que li va fer Vicenç Villatoro, que es diu Crònica lletres, l'any 1988. Espero que us agradi i que hi observeu trets del seu parlar original, com a vilatà de Mequinensa, malgrat haver estat molts anys vivint a Barcelona. En aquest web podreu veure altres vídeos dedicats a aquest reconegut autor. Aquí deixo l'adreça:
http://www.jesusmoncada.cat/?page_id=155
Com que sovint em repetiu que aquest recull de contes té un vocabulari difícil, voldria que observéssiu aquesta pàgina, per mostrar-vos que, de vegades, les aparences enganyen. És cert que haurem de consultar alguna paraula al diccionari, si volem conèixer bé el seu significat, però si observeu bé el context crec que les podreu deduir gairebé totes. Fem-ne una prova:
Per revisar alguna qüestió formal i els trets generals d'aquest recull de contes de Jesús Moncada, sempre us serà útil llegir l'apartat que Hèctor Moret li dedica en la "Estudi preliminar" de l'obra que heu llegit. Aquest és l'enllaç:
"EL CAFÈ DE LA GRANOTA " - RESUMS
1.
Un barril de sabó moll
Un bon dia a la vila, en què els núvols
anunciaven tempesta, un dels quatre llaüts de la mina Teresa, el Llampec, va
lligar amarres al molló del Pedret. El vaixell transportava barrils de sabó
moll i el seu patró, Pere Camps, un home molt violent i de mal tracte, va manar
a en Florenci, un peó que mai obria la boca, que pugés un barril a la botiga de
l'Adelaida. En Florenci va obeir sense dir res i va començar a pujar el carreró
que portava a la botiga, el més costerut de la vila. Ningú no entenia com en
Florenci feia aquesta feina sense queixar-se quan, de sobte, va començar a
ploure molt. Llavors es va començar a queixar perquè el barril pesava molt i
relliscava amb l'aigua. Va ser aleshores que se sentí una mena de tro: el barril que conduïa en
Florenci havia baixat rodolant pel carreró i s'havia esclafat contra el Cafè de
l'Alexandre; amb l'aigua de la pluja es va aixecar una gran muntanya d'escuma.
En Pere Camps, que pujava pel carreró en el moment en què el barril va esmunyir-se
de les mans d'en Florenci, va haver d'amagar-se a la barberia de la Clenxa. Mai
no sabrem si aquest accident fou fortuït o volgut. El cert és que ningú no hi
va prendre mal. (Resum fet per Laura Iriarte)
2.
La Plaga de la Ribera
El narrador, mitjançant una carta que envia
al director de la presó de Lleida, es presenta. Es diu Jeroni Salses i
Santapiga i és agutzil del seu poble. Segons ell, fa molt bé i correctament el
seu càrrec i diu que també ha après a
ser bon pregoner.
En Jeroni explica què ha passat amb la Casa
de la Vila. Volien enderrocar-la i construir-ne una de nova. Després de molt de
temps, el dia en què es guardava un minut de silenci per la mort de la sogra
del secretari, es va decidir el començament de les obres. Abans d’enderrocar
l’edifici calia buidar-lo. Es van fer lots amb els objectes de la casa per
sortejar-los entre els regidors i els funcionaris. Al Jeroni li va tocar el
retrat del rei, l’arxiu del cadastre, vuit capgrossos de la Festa Major i un
presoner que hi havia a la garjola de Ca la Vila, també anomenat la Plaga de la
Ribera o Valerià.
Al presoner l’havien enxampat quan el tractor
que robava se li va quedar parat al mig de la Plaça de l’Església, davant del
Cafè de la Granota.
A la seva dona, l’Elisenda, no li va agradar
gens tot això al principi perquè la seva casa va quedar plena d’objectes
inútils i molestos, i perquè tampoc es refiaven de la Plaga de la Ribera. No
obstant, amb el pas de les setmanes van anar agafant confiança amb el presoner,
fins al punt en què ell fins i tot va començar a ajudar a l’Elisenda amb les
feines de casa. A sobre, feia una sopa boníssima. Per una altra banda, ell
estava frustrat perquè de petit somniava amb ser un lladre famós, però la
realitat es que era inútil i no se li dóna gens bé robar. Per això, en Jeroni
escriu al director, per demanar-li si en Valerià pot anar a la presó per
aprendre d’altres lladres. (Resum fet per Paula Ramírez)
3.
Absoltes i Sepeli de Nicolau Vilaplana
En aquest conte s’explica l’enterrament més
recordat i conegut de la història de la vila: el de l'oncle Nicolau, un home
molt estimat que, malauradament, a causa de la malaltia de la germana del
mossèn de la població, es va haver de celebrar el mateix dia i a la mateixa
hora que se celebrava el partit de futbol més important de la temporada,
contra els Masos de Cinca. El mossèn de la població no hagués permès mai
aquesta coincidència, però com que el va haver de celebrar el rector de
Vallperdiu, ho va establir d'aquesta manera.
La majoria de la gent de la vila es va haver
de perdre el partit, ja que es veien en el compromís d’assitir a
l’enterrament. Des de allà es podien sentir els xicles dels aficionats que
eren al camp i ells intentaven resistir la temptació d’abandonar l’enterrament
i l’avorrit discurs del rector de Vallperdiu, per tal d’anar a veure com
evolucionava el partit.
Tot i que ja havien passat vint anys d'aquell
succés, algunes persones no han acabat de pair aquella situació i alguns li ho
retreuen al fill gran de l’oncle Nicolau Vilaplana, ja que, a causa de
l’enterrament del seu pare, la gent no va poder presenciar la victòria de
l’equip local. (Resum fet per Jaritza Martínez)
4.
Paraules des d’un oliver
Conte escrit en forma de soliloqui. Un home
és sorprès dalt d’un oliver, recollint-ne les olives, pel seu propietari,
anomenat Isidre. L’Isidre comença a
parlar amb el lladre, company seu de fa anys, tot explicant-li per què s’està
enfilat en una de les seves oliveres. Primer intenta allunyar-se del tema
parlant dels cotxes que vénen de la capital i que algunes persones els han
robat sacs d'olives acabades de collir. Després li comenta que l'ha trobat de
casualitat perquè era a punt d'anar a casa seva. Explica que la seva intenció
era recollir les olives del seu camp, ja que anava escàs de temps i el tenia
descuidat, per raó de la seva feina que tenia a la botiga, i que les hi
portaria de seguida, deixant clar que el seu amic ho sabia, ja que havia dit a
la seva dona que li ho digués quan anés a comprar. Fa intents de convèncer
l'Isidre, tot dient que pensava que seria una pena que unes olives tan bones es
perdessin i que ho feia tan sols com a favor. Lògicament, l'Isidre s'ensuma
que, amb tantes explicacions, el que diu no és cert i que tan sols estava
robant-li la collita, així que l'empaita amb el bastó tot atemorint-lo mentre
ell dóna la culpa a la seva dona per haver-se oblidat de donar-li l'encàrrec i
suplica que no el faci caure de l'arbre mentre intenta que senti compassió
recordant-li els vells temps d’amics. (Resum fet per Anna Martos)
5.
“Informe provisional sobre la correguda de l'Elies”
La història que s'explica en aquest conte
tracta d’un home, l'Elies Santapau, que està casat amb una dona que fa dos
mesos que està malalta. Un dia calorós de juliol l'Elies surt corrent per tot
el poble per arribar al Cafè del Silveri, d'on surten els autocars cap a
Lleida. Mentre la seva correguda, la gent del poble, tafanera, comença a fer
comentaris sobre la seva riquesa i a especular sobre el motiu d'aquella
carrera.
A l'arribar al Cafè del Silveri, l’Elies es
troba l'autocar a punt de sortir i l'atura per explicar-li al conductor de
l'ordinari de Lleida que no porti les pastilles per a la seva dona, que, segons
ha dit el metge, està a punt de morir i ja no s'hi pot fer res. (Resum fet per
Lluís Navarro)
6.
Futbol de Ribera
A partir de la fotografia de l’equip de
futbol del poble, el vell Cristòfol explica al narrador el partit memorable que
va tenir lloc fa temps, quan l’equip local va jugar contra el visitant, d’una
vila dels Monegres.
El camp de futbol del poble tenia una
ubicació insòlita: un terreny a la punta de la vila on confluïen els rius Ebre
i Segre.
El partit va començar i des de l’inici
l’àrbitre es va posar de banda dels visitants, que feien joc brut. El públic,
compost pels habitants de la vila, va mostrar el seu rebuig amb amenaces i
insults, fins que va arribar al punt crític en condensar-se en un silenci tens,
en què només se sentia la intensa remor del Segre. L’Oliveri Castells va deixar
anar el crit absurd de “Mori la repoblació forestal!”, que amb el temps s’havia
convertit en el crit preceptor de la politització dels partits, i aleshores
algunes veus d’entre el públic van cridar consignes en contra de la dictadura i
el feixisme, emparats per la massa.
En el moment en què l’equip contrari va xutar
un penal, el Segre es va inflar fins al punt d’aturar les aigües de l’Ebre, que
van inundar plàcidament la major part del terreny de joc. Els jugadors de
l’equip visitant, que eren de terres de secà, es van espantar i es van
amuntegar a la zona que havia quedat seca a causa del desnivell, mentre que els
de l’equip local remuntaven i guanyaven per sis a dos, ja que es trobaven en el
seu element amb el camp en aquelles condicions: portaven el riu a la sang.
(Resum fet per Clara Navarro)
7.
“Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues”
En Miquel Garrigues s’ha adonat que la mort
li arriba a qualsevol persona de forma inesperada. Sap que de la mateixa manera
li pot arribar, però abans que això passi, demana al seu amic Miquel Dalmau que
l’ajudi a escriure una carta per a la Senyora Mort.
En aquesta carta explica que ell havia estat
barquer, un ofici que s’havia realizat tota la seva familia, de generació en
generació, i que ell havia estimat molt la seva feina. Però el seu ofici va
acabar quan es va construir un pont per travessar el riu Ebre.
Encara que somiava a recuperar la seva feina,
mai va poder ser, i no va tenir més remei que fer el dur ofici de miner.
Un dia va anar a l’apotecari a comprar una
medicina, i el senyor Honorat, que el va atendre, va dir-li que volia
ensenyar-li una cosa perquè li donés la seva opinió. Així doncs el senyor
Honorat li va ensenyar un quadre que ell mateix havia pintat, on es veia
representada l’escena de Caront, el cèlebre barquer de l’inframon, que
transportava les ànimes d’una banda a l’altra del riu, que representava el pas
a l’altra vida.
Mirant això, en Miquel Garrigues va tenir la
idea d’escriure una carta a la Senyora Mort on li exposava la seva el seu desig
en passar a l’altra vida: volia ser barquer en el més enllà, quan li arribés
l’hora, per tal que el barquer Caront, que ja es veia gran, pogués descansar i
ell recuperar el seu estimat ofici. (Resum fet per Jaritza Martínez)
8.
Preludi de traspàs
El conte està narrat pel nét de la
protagonista. A la protagonista, és a dir, a la seva àvia, li queda poc temps
per anar-se’n a l’altre món.
Tot el seu aspecte diu que ella té moltíssima
por de la mort. Ningú no en sabia la causa exacta, d’aquesta por, fins que la
bona memòria de la tieta Ramona, que sempre ho sabia tot i se’n recordava de
tot, ens va referir com va començar tot. Feia anys que l’avi, el marit de la
protagonista, havia plantat una figuera al pati, encara que l’àvia no estigués
d’acord amb la seva decisió, ja que només hi veia aspectes negatius: la figuera
taparia el sol i no permetria estendre la roba, les seves arrels farien malbé
la casa, etc. L’àvia mai no ho va
oblidar i va guardar el seu ressentiment durant molts anys, fins al dia de la
mort del seu marit, en què ella la va tallar sense pensar-ho.
Aquesta era la raó per la qual l’àvia tenia
tanta por de la mort, Temia la trobada amb el seu marit, l’avi, que l’estaria
esperant demanar-li comptes. (Resum fet per Anastasiya Kulyabina)
9.
“Els delfins”
Els delfins és un monòleg interior de Miquel,
l’home que en un poble determinat, s’encarrega sempre de donar el condol a les
famílies dels difunts de la vila en primer lloc, abans que ningú. El text
s’inicia amb la reflexió que, per a ell, aquell dia havia estat fantàstic en el
desenvolupament de la seva tasca, tot i els sentiments que anys enrere tingué
per Carme, la viuda del difunt. Seguidament, ens parla dels rumors que corren
pel poble i dels intents fallits de successió del seu càrrec per part de Joan
Campells (l’adroguer), Joaquim Coloma (el ferrer) o Pere Cistella (el llaüter),
que van acabar en situacions ridícules. Finalment, ens parla de la seva difícil
substitució, perquè no sap si hi haurà algú capaç de fer la seva feina, ja que
el seu egocentrisme li fa pensar que sempre serà pitjor el seu successor que no
pas ell. El títol, que apareix entre cometes, fa al·lusió a la figura del
successor del tron francès, "el delfí". (Resum fet per Laia Puy)
10.
Un enigma i set tricornis
Aquest relat comença amb una ordre de centrar
totes les forces de l’ordre a la vila perquè vigilin i actuïn contra alguna
cosa que no s’acaba d’esmentar. Tant és així, que el cronista ens explica com
la gent de la vila, alterada, para atenció a no parlar de certs temes en públic
i, fins i tot, amaga la cotorra del Cafè de la Granota, perquè no digués res inoportú en presència de
les forces de l’ordre públic.
A mesura que avança la crònica, es parla dels
partits de futbol dels diumenges, en què els vilatans es divideixen en
esperançats i deprimits. Malgrat que en un principi semblava que qui tindria
raó serien els deprimits, uns quants cops de xiulet en moments clau, i molt
oportuns, feien que el resultat es decantés per donar la victòria als locals i,
per tant, fent que els esperançats guanyessin les apostes.
Aquests tocs de xiulet provenien d’un
"àrbitre pirata" que imitava el so des de la grada, com si fos el de
qui xiulava el partit, i del qual ningú no coneixia la seva identitat.
En aquest punt de la història tot comença a
lligar, ja que el motiu pel qual hi havia tanta vigilància a la vila es devia a
les queixes dels convidats, els forans, els qui havien perdut els partits.
Les autoritats havien de descobrir qui era
aquest àrbitre pirata, cosa que mai es va arribar a saber, ja que la història
acaba explicant-nos com aquesta persona va anar a confessar-se perquè tenia
gran pes de consciència i que mossèn Silvestre el va calmar per tal que
continués la seva tasca, almenys fins després del proper partit en què l’equip
local se la jugava a passar o no de fase. No només això, sinó que va fer-li
veure, enredant-lo amb la seva oratòria, com sense la seva ajuda, el poble no
tindria res millor a fer i es prepararien revoltes que s’estendrien arreu del
país.
Un cop l’àrbitre pirata ja estava convençut
de seguir arbitrant d’incògnit, només va caldre que el cronista del relat clavés
un cop al capità d’una de les forces d’ordre, que era qui de més a prop el
seguia i, així, evitar que enxampessin el pirata.
Aquest relat conclou amb les preguntes
retòriques que es fa el mateix cronista i on deixa entreveure que l'àrbitre
pirata era, ni més ni menys, que el sergent comandant del post de la vila, un
dels tricornis. (Resum fet per Alba Gómez)
11.
Amarga reflexió sobre un manat de cebes
Aquest conte tracta d’una història recollida
en el diari del sereno de la vila, l’Horaci Campells. El protagonista del conte
és Manuel la Lloca i és conegut per haver robat un manat de cebes durant la
seva juventut; a causa d’això, tots els robatoris de la vila se li atorguen a
ell. La història narra la nit en què la Lloca, després d’haver sortit de la caserna,
es dirigeix cap al Cafè del Centre amagat en la foscor. Allà, hi ha el Josep
Pons, el Joan de Sarroca i el Pere Cirera, però aquests no el veuen i marxen.
Una sèrie de sucessos passen abans que l’Horaci es trobi amb la Lloca i
decideixi acompanyar-lo a casa després de veure’l abatut i desesperat.
És llavors quan la Lloca inicia un monòleg
sobre la història, des de la seva detenció per haver robat les cebes, i les
següents acusacions i els interrogatoris del sergent. Com que no volia parlar,
els guàrdies el feien confessar a base de cops i, així, la Lloca els explica el
que sap sobre els anarquistes i els comunistes. A més, delata alguns veïns del
poble: els diu que la bandera roja i negra que hi va haver al campanar va ser
de l’Antoni Valldabó, que uns caçadors de la colla del Negre caçaven al vedat
de Vallcorna i que el rector de la vila anava a llocs poc adients per a un
ministre de Déu. El sergent, després, diu que vol que descobreixi qui són els
que promouen la vaga de les mines de la propera setmana, però aquest no sap els
noms dels responsables.
És per això, que Manuel la Lloca acaba fent
un xantatge a l’Horaci, perquè aquest té un cunyat que treballa a la mina i
podria comunicar-li un parell de noms sense dificultat. A canvi, Manuel la
Lloca, guardarà silenci davant la infidelitat de la dona del sergent amb
l’Horaci, el seu amant. El relat acaba amb Manuel la Lloca apallissat per
l’Horaci. (Resum fet per Alexa Fabro)
12.
“L’assassinat de Roger Ackroyd”
Tothom a la vila sap que en Damià va engegar-li
una escopetada al Teodor de Peris. Molts ho van presenciar en directe, tot i
que per més que diguin el contrari, ningú no va fer res per impedir-ho. Ara en Damià li ho explica a en Sebastià, el
jutge de pau del poble.
Tot va començar la nit anterior, quan va
encetar el llibre L’assassinat de Roger Ackroyd de l’autora Agatha Christie. A
en Damià li entusiasmen les novel·les de detectius, i més si el protagonista és
l’Hèrcules Poirot, un detectiu a qui no se li escapa el més mínim detall. La
seva lectura nocturna, aquell dia, es va veure interrompuda quan la seva dona
el va fer anar al llit. L’endemà recomençà la lectura al tercer capítol. Ara
bé, quan més intrigant estava, el Xapa aturà
la camioneta i se li posà a xerrar. Com el Xapa pot estar hores parlant, no va
callar fins que un camió de la mina del Sot va demanar-li pas i va haver de
marxar. La segona interrupció arriba en el moment de la novel·la en el qual
Roger Ackroyd, secretament casat amb una dona que s’havia suïcidat al primer
capítol, vol parlar amb el Doctor Sheppard. En aquell instant la dona del Damià
es posa a cridar perquè alguna cosa se li havia cremat i, aprofitant la
circumstància, esbronca en Damià. Després d’intercanviar-se uns quants crits,
segueix la lectura. En Roger Ackroyd rep una carta de la seva difunta i
decideix trucar al Doctor. En aquell moment arriba el cunyat del Damià i deixa
una escopeta al seu costat. En Damià segueix capficat en la lectura. El Doctor
i el majordom del Roger Ackroyd entren al seu despatx i se’l troben assassinat.
És llavors, quan més intrigat està el Damià, que arriba l’última interrupció.
El Teodor de Peris el fa sortir de la lectura per dir-li que l’assassí és el
doctor. El Damià no dubta un instant a agafar l’escopeta i engegar-li un tret,
que no tocarà al Teodor sinó a l’ase. (Resum fet per Laura Pérez)
13.
Amor fatal en decúbit supí
La
història ens explica com Gervasi Fenolleda, un senyor adinerat propietari d’una
empresa familiar minera, es troba confús al seu despatx, vestit únicament amb
una camisa i uns mitjons, després d’haver comès un adulteri que l’avergonyeix
força. La història conta com l’home no sap què ha de fer, ja que vol tallar
aquell comportament inadequat, però se sent incitat a tornar amb la dona, que
descansa estirada al sofà. Durant les seves cavil·lacions, se’ns expliquen les
seves vivències, se’ns dóna informació sobre la seva dona i la seva filla, que
dormen a les seves habitacions tranquil·lament, i també sobre la llarga
trajectòria d’adulteris i altres enganys dels homes de la seva família.
Finalment, l’home veu el punyal, que sempre li havia servit de tallapapers, i que
ara li permetrà acabar amb aquesta història. L’agafa i clava sis ganivetades a
la seva amant. I no és fins a aquest punt de la història que els lectors ens
assabentarem que la dona que provocava aquests adulteris es tractava d’una
fotografia de l’atractiva actriu Claudia Cardinale, una actriu que va esdevenir
símbol sexual en els anys 60, i que descansava damunt el sofà. (Resum fet per
Mar Ferrer)
14. Guardeu-vos de somiar genives esdentegades
Aquest conte, titulat "Guardeu-vos de
somiar genives esdentegades" és el darrer del llibre de "El cafè de
la granota". Ens explica la història d'un matrimoni, el de la Gabriela
Cabanelles i en Marcel·lí Monnegre, la relació de parella dels quals va queda
afectada quan va néixer en Carles, el seu únic fill. Des d'aquest moment, la
Gabriela es converteix en una mare sobreprotectora obsessionada amb la salut
del seu fill, convençuda que pateix una malaltia. Fruit d'aquesta situació,
deixa de banda el seu marit, distanciant-se’n, i apartant-lo d'en Carles. La
seva sogra, la Carlota, es preocupa pel desinterès que té la nora pel seu fill,
i intenta que raoni sobre la seva obsessió amb el nen.
La Gabriela, amoïnada per la suposada
malaltia del seu fill, el porta a diversos metges sense obtenir cap resposta. Tothom
considera el nen una criatura sana i que gaudeix d’una bona salut. Finalment,
decideix viatjar a Lleida per tal de trobar un bon remei que curi el fill. Al
mateix temps, el marit, per motius de feina, ha de viatjar a Tortosa, on es
troba secretament amb la Paulina, la seva amant.
Un cop a Lleida, la bruixa a qui visita li
manifesta a la Gabriela que el fill està maleït, sense cap cura per remeiar-ho.
Li diu, a més, que la persona que li ha provocat el malefici, serà la primera a
fer-li un petó. D'una altra banda, la mare de la Gabriela, l'Adelaida, té el mal
presagi que algú de la família morirà a causa d'un somni en el qual li queien
els queixals i li sagnaven les genives.
Mentrestant, de camí de tornada al poble,
la Gabriela, neguitosa, es disposa a defensar el seu fill, sense importar com.
Amb una navalla a la mà, que havia comprat per al seu marit per encàrrec de
la seva sogra, estava disposada a
assassinar la persona que li faria el petó a en Carles. En baixar de l'autocar,
succeeix l'inevitable, i la dona assassina a algú del qual no coneixem la
identitat. Allà l’esperaven el Marcel·lí, el seu espòs, l’Adelaida, la seva
mare, i la Carlota, la seva sogra, i un d’ells en serà la víctima.
El conte ens narra dues històries
paral·leles: el viatge de la Gabriela i el seu fill cap a Lleida en busca d'una
solució a la seva "malaltia", i el que realitza el seu marit per
motius laborals. Així doncs, també som testimonis de la manera com ho viuen
l'Adelaida, convençuda de la malaltia i del mal presagi que s'apropa, i la
Carlota, preocupada sobre l'actitud de la seva nora envers el nen i el marit.
Per concloure, la narració és explicada per
un narrador extern en tercera persona omniscient, que ens aporta el punt de
vista dels personatges que hi participen. (Resum fet per Montserrat Arànega)
