Indica en cada cas a quina tipologia pertany el text proposat i digues què és el que t’ha permès identificar-ho. Enumera les característiques que presenta.
1. “No hi ha millor cuiner que la fam, repetia la gent de Leningrad. Van menjar restes de cavalls, encara que costava molt de reblanir la carn dura. Menjaren goma d’enganxar, que anomenaren la “xocolata del bloqueig”. També menjaren cola de fuster i deien que no feia tant de fàstic si l’amanien amb un pessic de canyella o la barrejaven amb una fulla de llorer. Feien sopes de col marina. Inventaren més de vint receptes amb tiberis exquisits: el cuir dels cinturons, de les sabates i de moneders. Menjaren oli de pintura, la calç de les parets i el greix dels tancs. A la primavera de 1942, els tecs milloraren: purés d’ortigues, croquetes i pastissets d’herbes boscanes, fetge de pinyola, salses de farina d’ossos de peix, sopa de llevat, llet de soja... Trobaren que el greix de tanc era suculent, tant, que fins i tot els àngels s’hi lleparien els dits.”
Fragment extret de L’agulla daurada de Montserrat Roig, pàgs. 185-186
(Fa referència a la gana que passaren els habitants de Leningrad durant el setge
a la seva ciutat per part de l’exèrcit nazi entre els anys 1941-1943)
2. “El segon dia de la meva espera del nou intèrpret, l’Al•la Borísova em va portar a la darrera casa on havia viscut l’Alekxandr Puixkun, en un marge del riu Moika, vora de la plaça del Palau d’Hivern.
És una casa pròpia d’un burgès de començaments del segle XIX, una mica fosca i amb mobles rancis i feixucs, d’estil anglès. [...] La guia ens ho ensenyava tot amb la fredor dels qui hi estan avesats. Tot d’una s’aturà davant d’una vitrina i ens mostrà un retrat amb el marc petit, en forma d’oval. Ens ajupírem per veure-hi millor. Era el retrat d’una noia molt jove, amb els cabells bruns recollits en tannara, una diadema al front i unes arracades llarguíssimes. Tenia el cap una mica decantat i no somreia. El seu era un rostre perfecte, amb una barbeta volenterosa, una mica rebeca, i uns trets simètrics proporcionats. El coll era bellíssim, tan treballat com les espatlles. Els ulls miraven amb timidesa i una espurna de tristesa. Duia la boca serrada i perfilada amb gràcia, com una cirera. Però potser el conjunt era una mica fred, distanciat i temorenc. Encara que traspuava l’energia de la joventut, la confiança vital dels qui creuen que seran joves eternament.”
Fragment extret de L’agulla daurada de Montserrat Roig, pàg. 121
3. “Vaig enfilar cap al Jardí Gorki, davant de l’Almirallat. A penes si hi havia ombres, de tanta claror sense lluna. S’hi acostaren dos homes; l’un anava borratxo i l’altre assentia a tot el que aquell li deia. En veure’m, el que anava bufa va voler parlar-me, però el seu company el féu recular amb molta paciència. Els borratxos de les nits blanques semblaven respectuosos.
Aquella nit no vaig poder dormir. A les finestres no hi havia cortines i aviat es va fer de dia. El sol m’arribava fins al llit i em vaig aixecar tot pensant que feia tard: només eren les dues de la matinada. El temps havia canviat de sobte. I jo encara no hi estava avesada. Vaig pensar en Nikolai, en els seus canvis sobtats, que el trasbalsaven tant. Com els artistes, també tenia un conflicte personal amb el seu temps. Com tothom. El seu conflicte es reduïa –o s’estenia?– al difícil art de l’amor. Jo era el dic imposat que limitava la seva insatisfacció. I no hi podia correspondre. Ni tampoc comprendre’l.” (de fet en Nikolai desitja la Montserrat Roig)
Fragment extret de L’agulla daurada de Montserrat Roig, pàgs. 43-44
